Això és una síntesi desafinada del que va explicar:
A través de les humanitats som capaços de comprender marcs de referència que no són els nostres (i això és útil per tothom en els seus àmbits respectius, no pels acadèmics). Comprendre el que ens envolta i nosaltres mateixos, aquest és el repte que tots tenim i per al qual les humanitats ens ajuden. Ser capaç d’imaginar com seria estar al lloc de l’altre (el següent pas de la comprensió) és una eina de diferenciació competitiva personal. Martha C. Nussbaum l’anomena ‘imaginació narrativa’ i prové del cultiu de la comprensió. Quantes reunions i negociacions acaben bé gràcies a aquesta habilitat…
La nostra identitat està construïda amb allò que ens ve de fora, el que veiem, escoltem i llegim. Per Aristòtil, el que diferencia els homes dels animals no és la parla, ja que aquests també es comuniquen. El factor humà diferencial és la capacitat de distingir la justícia i la injustícia, la conveniència o la inconveniència. És a dir, la humanitat és una funció del llenguatge, i no a l’inrevés.
Les humanitats no són més que el cabal d’imatges, músiques i textos de la història humana. L’observació, escolta i lectura concentrada són els instruments per gestionar aquest cabal.
La lectura concentrada, dedicada, és un acte recíproc, ja que invita a anotar, a comentar, a posar en dubte, a relacionar i per això llegir amb un llapis a mà és més productiu que sense. Llegir bé és dialogar, responder al que llegim, donar-hi nous significats. Una segona creació.
Omplim, anticipem, construïm el text a mida que el llegim. Per Proust, la lectura (aquesta lectura) és la porta als llocs on sols no hauríem sabut entrar; i tot i així, els clàssics ens parlen de coses que immediatament reconeixem com a nostres, malgrat els segles de distància que hi pugui haver. I també ens canvien. Els clàssics, en pintura, música o paraula escrita, ens ajuden a donar densitat a la nostra existència. No es tracta de ser més cultes, sinó de ser més humans.
Antich va acabar llegint els versos finals del Cant XXIV de la Ilíada d'Homer, el cara a cara entre Aquil·les i Príam sobre el cos mort d’Hèctor i el darrer paràgraf de The Dead, the James Joyce.
L’aposta del Josep Maria Lozano, el Raimon Ribera i l’Àngel Castiñeira és tan arriscada com necessària.
